Presentació a Alcoi, per Silvestre i Ariadna Vilaplana

Presentació Un tren de llegenda

No m’havia passat mai. Voler llegir un llibre i haver-me d’esperar perquè la meua filla me l’havia agafat i estava llegint-lo. I jo havia de fer la presentació, havia d’explicar que Un tren de llegenda, el Xitxarra és un llibre de l’editorial Bullent amb il·lustracions d’Antoni Laveda. Una novel·la per a xiquets a partir de 8 anys que té com a nucli central les aventures d’uns nens que amb l’ajuda del seu avi travessen el temps i viatgen enrere per retrobar-se un món ja perdut, el de començament de segle XX. Havia de trobar la manera d’explicar que aquest llibre és la darrera creació de Juli Capilla, un escriptor que també fa de professor de secundària, que ja ha publicat novel·les com L’home de Melbourne i Tabarca. Aventura per la Mediterrània, que és i ha sigut director de diverses revistes literàries com Caràcters, Espai del Llibre o L’Aiguadolç. I que a més, és molt conegut com a poeta, sobretot pel seu magnífic Raspall, una obra amb la qual va aconseguir el premi de poesia Ciutat de València 2009. Una obra que ara torna a estar d’actualitat perquè la revista australiana Transnational Literature 4 la traduirà a l’anglés pròximament. Però no podia fer-ho perquè la meua filla tenia el llibre segrestat i no me’l volia deixar fins que l’acabara.

No m’havia passat mai. Poder-li agafar un llibre a mon pare i llegir-lo. M’agrada llegir, però els llibres de mon pare solen ser molt grossos i poc interessant per a la meua edat. I ara, havia trobat sobre la taula del despatx un llibre que tenia molt bona pinta. A la portada hi havia quatre persones sobre un petit tren, i una estrella petita que deia que era un llibre per a xiquets a partir de 8 anys. Me’l vaig emportar de seguida.

Sí, i quan el vaig poder recuperar i per fi el vaig llegir em vaig trobar amb un argument que gira al voltant de les aventures en un tren. Ja sabeu que els trens sempre tenen un component màgic, que són un espai ideal per a tota mena d’històries, ja siguen narratives o cinematogràfiques. El soroll del tren, el moviment sensual dels vagons, tot convida a la imaginació i a gaudir de les possibilitat creatives d’aquest espai.

I, entre tots els trens, el Xitxarra, un tren que feia el trajecte Alcoi-Gandia / Gandia-Alcoi i que per a molts alcoians un dia va ser la porta a les comarques marineres, i la porta a un viatge a València, un trajecte per a la millora econòmica i per a la vertebració de les comarques valencianes. Però, a més, el Xitxarra era un tren que representava moltes il·lusions, fins i tot molts viatges de noces, molts matrimonis, van iniciar-se en aquell tren sorollós, familiar, i lent que travessava muntanyes i camps.

És per això que el Xitxarra ha sigut musa de cançons i de llibres de tota mena i per això també ha romàs en el record de tots durant moltes generacions, fins i tot molt després de la seua desaparició, quan la seua locomotora era un simple monument a l’enginyeria antiga i la imatge del tren un simple record en la memòria dels valencians.

M’agraden els trens. M’agrada el soroll que fan, asseure’m en un vagó i mirar per la finestra com passen els arbres i les cases a tota velocitat. Però sobretot, m’agraden els trens vells, aquells que tenen una locomotora que trau fum. I, aquesta història, s’inicia en un tren d’aquests, en un tren molt especial, en un tren que diu mon pare que va existir.

Que va existir i que molts recordem. Si llegiu el llibre, a banda de gaudir de la història, tindreu més informació sobre ell. A més de recordar-nos que anava d’Alcoi a Gandia, sabreu que també era conegut com  El tren dels anglesos perquè van ser ells els que van organitzar el traçat del tren i els que van construir els elements essencials, des de la locomotora a les estacions. Trobareu els pobles que recorria i  trobareu com, en la novel·la, un tren petit, modern, quasi de joguet, un d’aquell que simula els trens dels segle XIX, serà la porta màgica per endinsar els protagonistes en una altra època, en un espai meravellós i preparat per a l’aventura.

Els personatges de la novella són fantàstics. L’avi Ferran és qui comença la història. Ell és un vell que sembla un nen perquè sempre vol córrer aventures i a més sap molt de trens. És ell qui acompanya Jordi, Laia i Emiliet en aquest tren màgic i fa que tots junts viatgen a través del temps.

En aquest viatge trobem molts elements interessants. D’entrada una comparació entre dos móns molt diferents. L’actual i el del segle XIX- XX. Els contrastos dels dos universos és un element afegit a l’interés de la història. Comprovem com els protagonistes són de dues èpoques diferents i això es veu per exemple en els detalls, des de la roba fins als aparells electrònics que fan servir els protagonistes. Els uns són fills de la modernitat, i porten mòbils. Els altres nens tenen l’esperit antic dels jocs de sempre, els jocs popular que perviuen en els pobles i que solen perdre’s en les grans ciutats modernes perquè allí no hi ha lloc per a jugar, si no és electrònicament.

Però tots es diverteixen. Vinguen de l’època que vinguen, en el fons els xiquets volem jugar i, per molt temps que passe, som bàsicament iguals. Ens agrada fer entremaliadures, divertir-nos i, de vegades, ser desobedients. Encara que no fer cas als majors sempre porte problemes, als personatges de la novel·la i també al meu germà Arnau i a mi.

Un tren de llegenda, el Xitxarra  té l’esperit dels contes clàssics. A dintre del tren s’hi poden viure moltes aventures, trobar-se bruixes en una estació o sentir-se un personatge de faula, perquè el tren és màgic en tots els sentits i permet travessar no només les fronteres del temps i de l’espai, sinó també les fronteres entre la realitat i la ficció, entre els paràmetres del món real i els de la literatura. Així apareixen molts personatges de l’imaginari col·lectiu tradicional com bruixes, gegants o l’home del sac.

Fins i tot hi ha espai per a personatges històrics valencians, reals i que formen part de la memòria oral, personatges que apareixen al mig d’alguna de les petites narracions que s’inclouen al text. Per exemple Camot, el bandoler valencià. D’aquesta manera, el llibre es converteix no només en un homenatge al tren, sinó també en un homenatge a aquestes terres i als seus mites.

Jo no sé cert on estan els homenatges. Però el que us puc dir és que en la història no paren d’ocórrer coses. Als protagonistes els passa de tot: s’escapen del tren, els segresten, passen una mica de por amb l’home del sac. No paren ni un moment. Sempre hi ha aventures, sempre estan en moviment.

És cert. Ens trobem en una aventura sense fi, vertiginosa, construïda sobre les accions dels personatges protagonistes i també sobre els altres personatges que durant el periple del tren va trobant en el seu camí.

I, alhora, aquest viatge mostra la vida d’aquells temps. Fins i tot hi ha molts fragments que de ben segur que sorprendran a un públic infantil, com per exemple com es dormia a l’època o quins estris es feien servir aleshores. També, per exemple, veiem com era l’escola on anaven els nens. Una escola segregadora per sexes i fortament religiosa, com abans. Bé, com abans i com demà si l’actual ministre s’encabota i no hi posem remei.

El seu col·legi és molt diferent, més avorrit i trist que els col·les d’ara. I m’ha cridat molt l’atenció que els xiquets no puguen estar a escola amb les xiquetes. Però també hi havia coses bones, com el pati per a jugar amb els amics. Aquesta escola antiga també és un lloc perquè Jordi, Laia i Emiliet córreguen aventures i s’ho passen bé.

Els nens trobaran en el seu viatge un altra realitat social que se’ns mostra a petites pinzellades. No és només la història trepidant d’aventures el que trobarem, és també la voluntat de donar a conéixer als nens un món diferent, una vida més dura i avui gairebé inconcebible on, per exemple, hi ha nens que treballen.

Així, el periple de tren és també un periple vital dels personatges, una aventura que els fa créixer perquè els descobreix llocs i espais i un temps mai no vistos. Però també hi ha un viatge sentimental per part dels protagonistes i, sens dubte, per part dels lectors.

Els personatges troben models de vida i també models d’actituds diferents, i poden descobrir  la tendresa dels primers amors amarats de sentiments o poden trobar la cara fosca de la vida, amb una realitat que de vegades és crua.

A mi m’agrada la història d’amor que hi ha al llibre. Em sembla molt bonica i dolça. I m’agrada la història de l’home del sac, encara que em fa una mica de por. I la bruixa també, què dolenta!

La narració marc serveix l’autor per incloure altres històries, gairebé sempre dutes a terme pels mateixos personatges principals, però de vegades també compartint protagonisme amb els secundaris que es troben pel camí i que actuen com a petits coadjuvans de la narració.

Aquest recurs dóna molta variació a la novel·la i la fa molt atractiva perquè el lector té la sensació d’estar sempre en moviment, com el moviment del tren que va estació a estació oferint-nos móns nous, sempre en marxa, mostrant per la seua finestra fragments d’altres vides. Al  mateix temps, l’aparició de personatges com bruixes o l’home del sac, tòpics infantils de sempre, aporten a l’aventura un regust de les narracions de les nostres àvies, una aclucada d’ull cap a les narracions orals que han forjat el nostre univers primigeni literari.

Ara crec que no t’he entés. “univers primigeni literari”? Això què és? Mireu, és molt curiós perquè al text apareix Alcoi! I les festes de moros i cristians, i fins i tot Tirisiti. I els reis i els patges pujant per les escales a portar-nos regals als xiquets. I, com si fora màgia, apareixen tots junts.

La dimensió màgica de la novel·la ens atrapa i ens retorna, com als protagonistes, a un món antic i ideal, on els somnis són possibles, on el temps s’ha detingut per sempre deixant el record d’una època que, mirada amb els ulls dels nostres dies, ens sembla entranyable i màgica.

El tren Xitxarra mai més no partirà de cap estació si no és de l’estació de la imaginació, i no s’aturarà més que en les petites andanes del record. Els temps han canviat i ara lluitem per un corredor mediterrani amb vagons d’alta velocitat que ens uniran a Europa, trens ràpids, impersonals i freds. Però malgrat tot, sempre quedarà el record d’aquells llargs trajectes travessant muntanyes que unien no només un territori, sinó que feien compartir vides i sentiments.

Acabes estimant a Emiliet, Jordi i Laia, i sobretot a l’avi Ferran i el seu desig d’aventura. Jo he llegit el llibre de seguida i m’ho he passat molt bé fent-ho.

És evident que hi ha dues lectures possibles, la del lector adult que troba en aquesta obra un homenatge al tren Xitxarra i la lectura d’un nen que només busca entreteniment i que entra en les aventures dels personatges i es deixa portar. Però que, a més de les accions trepidants, pot trobar uns coneixements de la realitat valenciana que desconeixia fins llavors.

Totes dues lectures són plaents. La lectura de l’adult perquè troba l’encant en aquesta narració que recrea un món extingit, amb els seus codis i el seu univers, de vegades enyorat, de vegades denostat.

Però també la lectura del xiquet que entra en una història que l’atrapa, que li fa acompanyar els personatges a través d’unes aventures amb to clàssic, unes accions que travessen un espai que ara ens sembla proper i fàcil d’accedir, però que en el seu temps era també quasi un recorregut d’aventura.

Per això us convide a la lectura d’aquesta novel·la, a que us deixeu arrossegar a través dels rails ben trenats d’aquesta història i, sobretot, els que sou xiquets, us convide a compartir les històries de Jordi, Laia i Emiliet.

Per això jo també recomane que el llegiu, perquè ho passareu molt bé i us divertireu molt amb les seues aventures. És un llibre que segur que tindreu molt a gust en la vostra llibreria com un dels vostres preferits, igual com el tinc jo.

Ja, però et recorde que el llibre és meu.

Ni t’ho penses, el llibre me’l quede jo. És per a mi per a sempre.

Bona nit, i moltes gràcies!!

Text escrit per Silvestre i Ariadna Vilaplana.